L’ésser humà es caracteritza per la seva capacitat per definir-se a si mateix.
Tenim la llibertat de triar com volem portar la nostra existència.
La conducta humana
La nostra conducta no està determinada pels instints o necessitats biològiques.
En l’ésser humà existeix una certa indeterminació biològica, cultural i social.
Aquesta indefinició constitutiva ens porta a plantejar-nos quines són les nostres opcions.
Deliberem sobre els avantatges i inconvenients i prenem una decisió.
Vivim en una realitat natural i també simbòlica (cultural), que expressem amb el llenguatge i la racionalitat.
El nostre món està ple de significacions que van més enllà d’allò vitalment rellevant. Això fa que les nostres possibilitats d’acció es multipliquin i diversifiquin.
Creem la nostra llibertat perquè tenim múltiples possibilitats d’acció. El nostre món simbòlic interior (desitjos, expectatives, valors...), ens porta a haver de triar què cal fer (fins) i com fer-ho (mitjans).
La capacitat de projectar l’acció cap a un fi elaborat pel mateix subjecte des de les capacitats cognitives superiors (pensament i llenguatge), és el que anomenem acció intencional.
L’acció intencional defineix què és actuar com a persona.
Les accions intencionals poden tenir finalitats oposades. Per exemple un pot voler atacar i l’altre defensar-se.
L’acció humana, sempre que sigui voluntària i no un mer reflex, és acció intencional. I pot ser:
Fer alguna cosa. Acció transformadora.
Fer-se a si mateix. Desenvolupament personal.
Actuar sobre un mateix o els altres. Acció moral (ètica) i social (política)
L’acció intencional és un procés, i una tendència cap a alguna cosa (finalitat), hi ha intenció, és conscient, voluntària i racional.
El fi vindrà determinat pels anhels, desitjos o necessitats de l’agent.
Un diumenge a la tarda la nostra acció pot estar marcada a sortir amb els amics, llegir un llibre o acabar els deures.
La raó s’informa de les circumstàncies concretes en què ens trobem, analitza els possibles mitjans dels que disposem per aconseguir els fins, els avalua i de cada possible acció preveu les conseqüències.
Després de deliberar hi ha una elecció que ens porta a actuar.
La voluntat és la que obliga la raó a obrar d’una determinada manera (elecció).
La voluntarietat de l’acció es mostra tant en l’elecció dels fins com en els mitjans triats per assolir-los.
Tot i això no sempre la nostra conducta és racional.
En ocasions la voluntat no ens permet seguir la raó i actuar triant la millor de les alternatives possibles presentades.
Distingir entre voluntat: dirigida per raons entre les que podem deliberar i desitjos i impulsos, que són irracionals.
Només podem parlar de llibertat si existeixen diverses alternatives possibles sobre les que triar.
A més la persona, agent de l’acció, ha de poder escollir efectivament entre aquestes alternatives.
Podem diferenciar 2 tipus: la llibertat d’acció i d’elecció
Llibertat d’acció: Quan podem realitzar allò que hem decidit sense que ens ho impedeixin. Són les llibertats cíviques o polítiques, com la de moviment, consciència, pensament, expressió, associació... És una llibertat externa que ve definida pel marc jurídic i polític.
Llibertat d’elecció: Quan la nostra elecció és el resultat de la nostra voluntat i no de causes inevitables que ens determinen.
Es tracta d’una llibertat interior, difícil de demostrar, però sense la que no seriem responsables, ja que només faríem allò que les circumstàncies ens obligarien a fer de forma inevitable.
Sentir-se lliure és una creença subjectiva. La nostra conducta sempre està motivada, encara que en ocasions no tinguem clar perquè fem el que fem.
La nostra conducta està influenciada per diferents factors, si considerem que aquests factors ens determinen, no podrem dir que som lliures.
Conducta determinada: allò que fem és inevitable, fruit d’un ordre causal estricte i invariable que no es pot canviar (determinisme).
Conducta condicionada: tot i que hi ha molts factors que influeixen en la nostra conducta, podem escollir entre diverses alternatives (indeterminisme/llibertat).
El determinisme implica la negació de la llibertat.
La llibertat seria una mera il·lusió, per la ignorància que tenim sobre les veritables causes que en cada moment ens obliguen a actuar com actuem.
Encara que la llibertat no sigui absoluta ni il·limitada, tenim un cert control sobre els factors que afecten la nostra conducta.
En definitiva, que podem triar com ens comportem.
Com que l’acció intencional és voluntària, això permet que pugi ser jutjada.
Les accions tenen conseqüències per qui la fa o pels altres, i això pot ser jutjat moralment o políticament, i per suposat legalment.
Tenir en compte les conseqüències és el que fa que siguem persones responsables.
La nostra llibertat no és absoluta. No som déus omnipotents capaços de fer qualsevol cosa.
La nostra llibertat està condicionada.
Els factors que influeixen i condicionen la nostra llibertat poden ser múltiples. Tenim condicionants biològics i culturals.
Genètics: com actuem està condicionat pels nostres gens. Naixem amb unes certes predisposicions.
Psicològics: Els impulsos i les experiències prèvies configuren la nostra conducta.
Econòmics: Les condicions econòmiques influeixen en la mentalitat dels individus, la seva visió del món, ideologia i valors.
Socials: El nostres grup social, l’educació rebuda, el procés de socialització ens afecten.
Religiosos: Les creences i idees religioses condicionen la nostra acció, ja que contenen preceptes morals amb prohibicions i mandats determinats.
Els altres estableixen un límit social que ens condiciona.
Si visc en societat és evident que he de seguir unes certes lleis i unes normes o seré rebutjat, castigat o apartat de la societat.
Però aquest límit que suposen els altres, al mateix temps és una possibilitat.
A què ens referim quan diem que la llibertat dels altres és una possibilitat per nosaltres mateixos?
La dignitat és tenir en compte a l’altre. Reconèixer a l’altre. Saber que hi ha un altre que he de respectar i que és un jo, encara que no sigui jo. Assumir que hi ha alguna cosa indesxifrable en l’altre, que se m’escapa i és incommensurable.
El rostre de l’altre
Identificar a l’altre suposa mirar-lo als ulls i reconèixer que té el mateix dret a existir que jo.
La seva dignitat està en que no és una cosa, en que pot ser d’una altre manera, que no es tracta d’una cosa acabada i finita.
L’altre és infinit en certa manera, una entitat que em treu de mi mateix. És diferent a mi.
Declaració Universal dels drets humans de Nacions Unides de 1948
Article 1
Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat.