Cap al segle XIV sorgeix a Itàlia un moviment de renovació i canvi que s’estendrà per Europa. El pensament, les arts, la política i la religió patiran un seguit de transformacions que ens porten a parlar de l’inici de la Modernitat.
Es dona el retorn a l’esplendor de l’època Antiga, després de superar el període més fosc de la època medieval. No obstant, molts dels elements que van caracteritzar a l’edat Mitjana, seran els desencadenants d’aquest temps nou que hem anomenat Renaixement.
La caiguda de Constantinoble l’any 1453 per la invasió del turcs otomans, que va desencadenar una migració cap a Occident d’intel·lectuals bizantins, es pren com l’inici del Renaixement.
El Renaixement és un moviment heterogeni, sense unitat ni cohesió, no podem parlar d’un corrent o moviment renaixentista. Malgrat tot, des de el punt de vista filosòfic, si que podem considerar que hi ha un pensament que engloba totes les tendències: l’humanisme.
La formació dels intel·lectuals italians del segle XIV els portava a estudiar disciplines com la poesia, la retòrica, la història i la filosofia. I si es volia ser un erudit i tenir una formació integra, calia anar als clàssics grecollatins, sense passar per la interpretació que n’havien fet els pensador de la època medieval. Aquesta recuperació de caire escolar (acadèmic), va anar adquirint cada cop més relleu fins a esdevenir un corrent filosòfic que situa l’ésser humà i tot el que hi està relacionat, en el centre de la reflexió.
Considerat com el primer humanista, Petrarca (1304 – 1374), va deixar per la posteritat una frase que emmarca molt bé el sentiment de l’època i ens indica l’interès i la mirada dirigida als antics, per tal de trobar en ells la lluentor que faltava en els temps presents: “Em vaig lliurar per damunt de tot a l’estudi de l’Antiguitat, perquè sempre m’ha desagradat aquesta edat en la qual visc”.
Els principals factors de la transformació renaixentista van ser tenir una influència decisiva en tots els estaments intel·lectuals de l’època.
Religió: El poder polític (emperador) i el poder religiós (el papa), aprofundeixen en les seves desavinences. L’acomodament d’alguns clergues provoca que els intel·lectuals deixin de banda les preocupacions teològiques i es centrin en la vessant humana.
Literatura: Els intel·lectuals descobreixen els autors grecs clàssics que havien estat oblidats, realitzen una tasca de traducció i interpretació que tindrà un gran impacte.
Cultura: Els erudits que van fugir de les restes de l’imperi bizantí es van refugiar a Itàlia i van impulsar els estudis de la llengua grega i els textos clàssics.
Realitat sociopolítica: La burgesia esdevé la classe social dominant. Augmenten les riqueses de la mà del comerç i es revitalitza la vida urbana. Els Estats nacionals i les monarquies autoritàries guanyen poder.
Innovacions cientificotècniques: El segle XV va ser un temps d’invents i descobriments. La pólvora, la brúixola i la impremta van tenir una influència cabdal en la historia que s’estava forjant.
Retorn a l’Antiguitat clàssica: un retrobament amb la literatura i l’art clàssics. També s’adopta la visió del cosmos que tenien els grecs. El món grecoromà és la nova font d’inspiració.
Antropocentrisme: La raó humana és la única eina que ens cal per entendre el món i situar-nos en ell. L’ésser humà i les seves potencialitats passen a ser el centre del debat, encara que la vinculació divina no es perd.
Individualisme: Es busca desenvolupar l’ideal d’humanitat. La realització personal és possible. La subjectivitat i la originalitat dels individus són tingudes en compte i valorades. És la època dels grans artistes amb Leonardo da Vinci (1452-1519) al capdavant.
Curiositat: Es recull també l’optimisme antropològic de la Grècia clàssica. Els temes per a estudiar i buscar nous coneixements són variats, sembla que tot està per fer de nou. Podem fer menció aquí altre cop a da Vinci, artista renaixentista d’interessos variats i paradigma de la figura que era admirada per les seves qualitats.