La política: el pas de la decisió individual a la realitat social.
A l’ètica tenim en compte les nostres obligacions, projectes i vocacions, en el nostre dia a dia moral, quan confrontem això amb la societat entrem en el terreny de la política. La societat es presenta com a problema. Emergeix la justícia com a concepte clau.
Pertanyo al grup?
Dins de la societat estem en uns grups i en rebutgem uns altres, o ens rebutgen d’uns altres.
Els éssers humans ens ajuntem perquè no som autosuficients per nosaltres mateixos. La vida social, la vida associada ens ofereix una major eficàcia i ens protegeix.
Els individus no van sols, ens agrupem amb la finalitat de garantir una millor vida per tots. Hi ha comunicació, un acte de parla que crea una institució.
Naixem indefensos, necessitem de l’altre, de la institució de la família i el grup que ens protegeix i té cura de nosaltres.
El món social s’estén més enllà de la família, les famílies es van organitzar en tribus, fet que exigeix una certa jerarquització que es deuria imposar per la força (violència), en algun moment, o per un cert consens i pacte.
La divisió de les tasques fa que el teixit social guanyi en complexitat. La competició amb altres tribus pels mateixos recursos va generar conflicte i violència. Però també aliats i negociació. La tribu deriva en una comunitat més amplia.
Societat, del llatí socius (company o aliat). Som companys d’aquell amb qui tenim coses amb comú, la societat és una comunitat.
Però tota comunitat deixa a algú a fora, l’expulsa, hi ha gent exclosa, o que es vol excloure, que vol marxar. Però aquí sorgeix una nova tensió entre l’individu i la comunitat. Perquè la marxa dels individus posa en dubte l’existència mateixa de la comunitat.
En ocasions el poder ens treu la llibertat, encara que internament siguem lliures, no podem assolir els objectius que busquem perquè hi ha alguna força o violència exterior que ho impedeix. Diferència entre ser lliure i tenir llibertat.
El poder despòtic ens coacciona, fa que no decidim en les nostres accions. Però estar coaccionat no elimina del tot la meva llibertat, perquè puc actuar.
Exemples:
Soc lliure de no fer la declaració de la renda, però si no a faig tindré una sanció.
Soc lliure de tenir una casa pròpia, però sense diners no la podré adquirir.
Soc lliure de viure en el meu país, però si els que manen em persegueixen i em volen eliminar, puc perdre.
Soc lliure de viure a l’estranger, però hi haurà certs drets que no tindré.
Soc lliure de pensar el que vulgui, però l’expressió de les meves idees em pot portar a l’exclusió de determinats grups.
En tots aquests casos hi ha un poder actiu (Estat) o una realitat (manca de diners) que m’impedeixen fer el que vull.
Hi ha coaccions legals, materials, d’exclusió i persecució, de reconeixement o d’opinió, entre d’altres, són maneres de limitar la llibertat.
Però si cal coaccionar als individus és perquè reconeixem que poden actuar d’una altra manera.
Si hi ha lleis contra el robatori és perquè els individus poden robar.
Aquest exemple ens demostra que coaccionar no és necessàriament negatiu. Evitar el robatori és positiu socialment.
No parlem llavors de llibertat, sinó de llibertats. Llibertat de reunió, de pensament, de circulació… Entrem en el terreny de la política.
“En la nostra ciutat -va dir Pericles- ens preocupem a la vegada dels assumptes privats i dels públics, i persones d’oficis diferents coneixen suficientment la cosa pública; perquè som els únics que considerem que no és un home pacífic, sinó inútil, aquell que no hi participa gens, i a més, o ens formem un judici propi o al menys estudiem amb exactitud els negocis públics, no considerant la discussió com un destorb per a l’acció, sinó com un pas previ indispensable a qualsevol acció sensata.”
Tucídes, La guerra del Peloponès.
El ciutadà és “l’habitant de les ciutats antigues o d’estats moderns com a subjecte de drets polítics i que intervé, exercitant-los, en el govern del país”.
Pertinença a una comunitat política (país).
Gaudir d’uns drets que han de ser protegits.
A Grècia i a Roma, el ciutadà era aquell al que es reconeixia dotat d’un conjunt de drets i deures, sense consideracions del nivell econòmic, i que tenia el deure de defensar la ciutat.
A Grècia, el polités era el ciutadà, aquell que formava part de la comunitat política. En algunes polis gregues, ciutats estat, la seva participació en la democràcia, el govern del poble, era molt actiu.
Però tant a Grècia com a Roma, calia complir certs requisits per a ser ciutadà:
Ser home.
No esclau.
Major d’edat.
Amb pares autòctons.
Durant uns quaranta cops l’any es celebraven els debats públics de l’Assemblea a l’àgora. Tots els ciutadans hi havien de participar, per aquest motiu es van establir incentius econòmics. Els càrrecs públics també cobraven i eren escollits per sorteig per exercir la tasca durant un any.
Pels grecs ser ciutadà significava ocupar-se de les qüestions públiques mitjançant la deliberació. Discussió oberta d’arguments, raons i opinions per arribar a una solució de consens, en cas de no tenir un acord, es realitzava una votació.
Tres principis de l’Assemblea:
Isonomia: Igualtat davant la llei. Tot ciutadà tenia els mateixos drets i deures.
Isegoria: Igualtat de paraula. Tothom tenia dret a intervenir i expressar-se a l’Assemblea.
Koinonía: Comunitat de cooperació pel bé públic.
El que només mira per allò particular (idion), per l’interès propi i no es preocupa pel bé comú (koinon), és un idiotés.
A l’antiga Roma ser ciutadà significava el reconeixement com a membre de ple dret de la república.
Al ciutadà el protegia la llei i les institucions: són aquells que actuen sota la llei i n’esperen la seva protecció.
Davant de l’agent actiu del polités grec que es responsabilitza del bé públic, el civis llatí és un títol jurídic que permet reclamar certs drets.
En la història romana, en els temps de la República, els ciutadans podien escollir lliurament els seus representants en el senat. Aquest dret de participació política es va perdre amb l’arribada de l’imperi que va focalitzar el poder en la figura de l’emperador.
El model clàssic de ciutadà va suposar un pas endavant però mostra les seves deficiències perquè no és inclusiu, es tracta d’una ciutadania excloent, la majoria de la població no en formava part, no tenia un caràcter universal, en el reconeixement dels drets de tots els éssers humans (Il·lustració), i tot i garantir certs drets polítics, els drets individuals no quedaven garantits davant de les ingerències de les autoritats.
En el concepte modern de ciutadania s’articulen la vessant grega (participació) i romana (protecció legal) des d’una vessant inclusiva, universal i protectora amb l’individu.
El concepte actual de ciutadania prové del segle XVII, com a resultat de les revolucions francesa, anglesa i americana, així com pel sorgiment del capitalisme sota una ideologia liberal.
L’estat nacional modern sorgeix com a institució que ha de defensar la vida, la integritat i la propietat dels seus habitants.
El terme “estat” va ser utilitzat per primera vegada per Maquiavel (1496 – 1527), prové d’stato, com a organització estable, amb una burocràcia i el seu governant. Els estats tenen sobirania, és a dir, autonomia i poder per a gestionar-se.
Una política en construcció
El pensament totalitari busca una “solució final”, aquesta és l’expressió que va utilitzar el nazisme per a referir-se a la política d’extermini del poble jueu.
Hi ha la idea de que es pot assolir una solució definitiva a tots els mals de la societat, i el fer-ho per la força és el que ha generat l’horror de les guerres, enfrontaments i morts que hem viscut al segle XX.
En política sovint es dona una barreja entre moral (un conjunt de valors) i economia (un anàlisi pràctic sobre la gestió del capital).
Podem identificar diverses ideologies, maneres de pensar en relació a allò social, que tenen o busquen tenir un impacte polític.
Locke és un filòsof il·lustrat (segona meitat del segle XVII), continua la tradició contractualista iniciada per Hobbes (1588-1679), ambdós legitimen el poder polític des d’una posició racional i no teològica, encara que Locke s’enfrontarà amb una visió democràtica a l’absolutisme de Hoobes i els seus seguidors.
Les teories contractualistes legitimen el poder polític a partir d’un contracte social que sorgeix per un acord racional, lliure i voluntari dels membres de la societat.
Abans de formar la societat els éssers humans viurien en un estat de naturalesa, l’antropologia que hi ha darrer del plantejament de Locke és molt positiva. També hi ha la creença en que els humans tenen un seguit de drets naturals inalienables (jusnaturalisme).
En la seva obra Dos tractats sobre el govern civil (1690), Locke postula les idees bàsiques de la democràcia liberal representativa. La seva és una obra crítica amb l’absolutisme de Hobbes, i busca protegir els individus dels excessos del poder estatal. Mentre que en Hobbes l’ésser humà en l’estat de naturalesa és individualista i egoista, sense moral, en Locke aquest és un estat de pau que només es trenca puntualment per alguns actes negatius. Per això cal la figura d’un mediador (l’Estat, la societat).
Locke refuta la teoria de que el dret diví atorga el poder de governar dels reis. El seu és un plantejament antiteològic. La pregunta política que mou a Locke és: Què és el que fa que un poder polític sigui legítim? Descartarà la idea de que l’autoritat absolutista dels reis provingui per la jurisdicció paternal d’Adam (el primer home), al·legant que no hi ha cap prova que ho demostri (empirisme), no sabem ni si Déu li va atorgar aquest poder a Adam, ni si els reis d’ara en són els seus hereus, així que sense entrar a debatre l’existència divina, ja podríem descartar aquesta idea. A més, aquesta concepció teològica va contra la idea jusnaturalista que defensa Locke de que els humans són lliures, de que tenen uns drets naturals i no poden estar sotmesos a un poder arbitrari i extern. Per aquests motius Locke postula la seva pròpia teoria sobre l’origen del poder polític, des de una vessant contractualista i liberal.
El poder polític en Locke és el dret a dictar lleis amb la finalitat de regular i preservar la llibertat, la vida i la propietat, a fer ús de la força de la comunitat per assegurar que aquestes lleis es compleixin i per defensar l’estat davant d’agressions externes. Sempre tenint en compte el bé comú.
En l’estat de naturalesa, abans de formar la societat, Locke imagina que els éssers humans són lliures, independents i iguals. Lliures per actuar i disposar de les seves possessions com vulguin. Independents perquè no s’han de sotmetre a la voluntat de ningú més que ells mateixos. Iguals, perquè tots tenen el mateix estatus, sense cap tipus de subordinació.
Els drets naturals inalienables que concep Locke són: La llibertat, com a fonament de tot, la propietat (dret a l’existència i la salut, seria el dret a la vida), i la propietat privada, que permet disposar dels béns necessaris per subsistir. La propietat privada sorgeix del treball (o de l’herència), de l’esforç personal sobre un producte natural.
Els drets naturals són inalienables, però no il·limitats. Cal seguir la llei de la naturalesa, que obliga a tothom. Una llei racional, segons la qual, si tothom és igual i independent, ningú pot danyar els drets naturals dels altres (ni la seva vida, salut, llibertat o pertinences).
El plantejament de Locke pel que fa a la propietat privada gira entorn a que ningú podria acaparar productes naturals per si mateix si a la resta no li queda res o se li fan malbé a qui els posseeix. Per evitar la pèrdua, s’haurien originat els diners com a convenció per a l’intercanvi. Amb els diners es va fer possible l’acumulació de riquesa, fet que va portar també a una regulació civil de la propietat per evitar diferencies que poguessin posar en perill els drets naturals.
Abans d’això, encara en l’estat de naturalesa, on hi ha plena igualtat, tothom té dret de jutjar i castigar un altre si aquest viola un dels drets naturals. És el dret natural de jurisdicció o de jurisdicció recíproca. Però aquest dret, com la resta, també té uns límits, jutjar i castigar no pot ser un poder absolut, ni arbitrari. Davant la falta o l’agressió, cal seguir els dictats de la serena raó i de la consciència. Assignar penes proporcionals al dany comés i com a persuasió perquè no es torni a cometre. La víctima té doncs, el dret de castigar i el dret de reparació, el càstig pot ser exercit per tothom, ja que respon al bé comú, mentre que la reparació és només per l’individu perjudicat.
L’estat de naturalesa de Locke és un estat de pau, bona voluntat, assistència mútua i conservació. On es segueix la raó i la llei natural, sense un poder terrenal comú ni autoritat externa.
A l’estat de naturalesa no hi ha cap mecanisme de control que permeti fer respectar els drets naturals dels individus ni sancioni de forma justa a qui els transgredeixi. Només hi ha la justícia que imparteix un mateix, i encara que Locke considera que la majoria dels éssers humans són bons i actuen respectant la llei de la naturalesa, també admet que alguns humans són parcials i es deixen endur per la venjança, l’egoisme o la cobdícia, és llavors quan entrem en un estat de guerra, ple de violència, destrucció i enemistat.
Davant d’aquest risc, els humans decideixen pactar i formar part d’una societat política, passen a un estat civil. Aquest canvi es produeix per tal de preservar els drets naturals del individus i així evitar l’estat de guerra. La solució: establir un poder terrenal comú a tots i amb l’autoritat de jutjar als individus en nom de la comunitat a través de les lleis que la mateixa comunitat ha establert.
La base és l’aplicació de la llei justa i imparcial per part d’aquesta autoritat que fa d’àrbitre entre els ciutadans. La llei és justa si s’ha establert per consens, consentida per tothom, és fixa, coneguda i tracta a tothom de la mateixa manera (principi d’igualtat davant la llei). Per garantir la imparcialitat cal un jutge públic i amb autoritat. El poder ha de donar suport i força a l’acció del jutge i a la seva sentència.
La societat segons Locke es fundaria a través d’aquest pacte, els individus decideixen abandonar l’estat de naturalesa i ingressar en l’estat civil a canvi de veure protegits i garantits els seus drets naturals, dins d’una societat que busca la convivència i el bé comú.
El pacte civil es basa en el consentiment lliure (voluntari). Es renuncia a la llibertat natural per assolir una llibertat civil, els individus perden el dret natural de jurisdicció, no poden exercir la justícia pel seu compte i adopten una obligació política de regir-se per les decisions de la majoria (societat democràtica liberal). On l’Estat és ara el que té el monopoli de la violència física legítima, i s’ocupa d’arbitrar les disputes aplicant normes fixes, imparcials i sense distincions. Aquesta seria la forma en la que s’originen els governs en temps de pau.
Però el poder de l’Estat no pot ser ni absolut ni arbitrari. La cessió de poder dels individus ha estat voluntària, i per tant, és provisional, delegada i condicional. Només el poble té la facultat de revocar el poder que li ha atorgat a l’Estat, i el podrà enderrocar quan no respecti les lleis i els objectius pels qual s’ha creat.
Considera Locke que el poder de l’Estat ha de dividir-se per evitar abusos. Tenim el poder legislatiu, que elabora les lleis i vetlla perquè es compleixin i el poder federatiu, que s’ocupa de les relacions amb els altres estats (aliances i conflictes).
Locke lliga de forma necessària el poder a la propietat, l’Estat es forja per assegurar i regular la propietat. El drets polítics derivarien de la possessió de propietats, la població que no es propietària no tindria drets polítics perquè no tindria res a defensar, però igualment estaria obligada a complir els drets socials. La seva és una democràcia representativa, però amb restriccions, ja que el dret a vot es limita a aquells que tenen propietats, la seva proposta és l’inici de l’Estat liberal, però encara queda lluny de l’Estat del benestar que es va desplegar posteriorment.
Però el poder segueix sent provisional i es pot dissoldre si hi ha causes justificades per fer-ho, si no ha estat per una causa externa (invasió), el poder de l’Estat s’anul·larà si el poder legislatiu actua en contra dels principis que el van forjar. Això vol dir que si el poder legislatiu actua arbitràriament, no s’ajusta a les lleis, altera els sistemes d’elecció, s’entrega a una força estrangera, és corrupte i s’apropia dels béns dels individus o no executa les lleis que ha de guardar i defensar. En definitiva, quan violenta la vida, la llibertat o les propietats dels ciutadans als que ha de servir.