Breu biografia:
•Nascuda a Nova York el 1947. Prové de l’elit política i econòmica nord-americana, conscient dels privilegis del seu estatus i de les desigualtats del seu país.
•Es va doctorar l’any 1975 en Filologia Clàssica a la Universitat Harvard. Ha estat professora de Filosofia i Llengües Clàssiques a les universitats de Harvard, Brown, Oxford i Chicago.
•Als anys vuitanta va començar a treballar conjuntament amb Amartya Sen (1933), economista indi i premi Nobel d’economia de l’any 1998.
•Desenvolupa conjuntament amb Sen el concepte de les capacitat aplicat al desenvolupament humà des de l’ètica i la política.
•Correcció del liberalisme polític (John Locke), per aconseguir una democràcia més justa i inclusiva.
•Desenvolupament de la teoria de les capacitats com a eina per erradicar la desigualtat.
•Cerca complir realment amb l’ideal liberal d’assolir una societat on tothom pugui desenvolupar les seves capacitats sense que hi hagi discriminacions.
•Revaloració dels sentiments en política i una lluita pels més desafavorits.
•Influenciada per Aristòtil i la seva teoria de les virtuts.
•La fragilitat de la bondat (1986). Idea de que la vida humana és vulnerable (fràgil) i cal tenir-ne cura i ser-ne conscient.
•Una vulnerabilitat que no és adquirida (malaltia, infantesa, vellesa) sinó que respon a la nostra pròpia natura.
•Reconèixer que no som autosuficients i que depenem dels altres, per això cal desenvolupar les nostres capacitats, ens defineixen i són una mostra de la nostra dignitat.
[1] [Fer servir el creixement econòmic com a únic indicador de la qualitat de vida d’un país implica desatendre el nivell de vida i els serveis bàsics dels seus habitants més pobres].
[2] [Aquest model deficient és encara el més utilitzat pels organismes econòmics internacionals per definir el grau de «desenvolupament» i la qualitat de vida, tant dels països pobres com dels països rics en els quals també existeixen grans desigualtats].
[3] [L’enfocament de les «capacitats» es presenta com una alternativa a l’enfocament basat només en el creixement econòmic i se centra en les oportunitats que les persones tenen realment de fer o ser el que vulguin].
•L’enfocament de Nussbaum és el de reflexionar a partir de la realitat que li proposa l’entorn, sense recórrer a experiments mentals.
•Contrastació de la teoria amb la realitat, que la porta a realitzar crítiques a certs postulats idealitzats.
•Per exemple, Nussbaum critica a un feminisme reduccionista i relativista. Considera que el feminisme no ha de ser una ideologia de dones blanques i benestants, sinó que ha de trobar trets comuns i esdevenir un principi universal de justícia, igualtat i llibertat.
•El feminisme ha de ser un alliberament per a qualsevol tipus de dona per Nussbaum i no quedar-se en un maquillatge del llenguatge. Cal que sigui una ideologia transformadora i de la seva situació precària.
•Cadascú ha de poder triar la seva pròpia vida, aquesta és l’autèntica justícia.
•Les fronteres de la justícia: «la idea intuïtiva bàsica del meu enfocament de les capacitats és que hem de partir d’una concepció de la dignitat de l’ésser humà i d’una vida d’acord amb aquesta dignitat».
•Davant de la renda i del creixement econòmic – Qualitat de vida, dignitat, coneixements i bellesa.
•Les capacitats com a criteri per valorar el desenvolupament humà. Es tracta que la justícia deixi de ser una qüestió abstracte i que no sigui només part d’un discurs.
•Contra la teoria de la justícia de Rawls, que considera a tothom amb les mateixes capacitats, però no és cert que el món sigui així.
•Cada persona ha de poder desenvolupar les seves capacitats, els governs seran bons o dolents, en base a que ajudin a que els individus es desenvolupin.
•Hi ha capacitats individuals, socials, polítiques i econòmiques. Aquestes capacitats orienten la pràctica política.
•Crear capacitats: «L’exigència fonamental de la meva concepció de la justícia és la següent: el respecte a la dignitat humana obliga que els ciutadans i les ciutadanes estiguin situats por sobre d’un llindar mínim ampli (i específic) de capacitat en totes i cadascuna de les deu àrees».
1. Vida. Poder viure fins al final d’una vida humana de durada normal; no morir prematurament, o abans que la vida es vegi tan limitada que no valgui la pena viure-la.
2. Salut física. Poder gaudir de bona salut, inclosa la salut reproductiva; rebre una alimentació adequada; disposar d’un lloc apropiat per viure.
3. Integritat física. Poder moure's lliurement d'un lloc a l'altre; estar protegit contra assalts violents, inclosa l'agressió sexual i la violència domèstica; disposar d’oportunitats de satisfacció sexual i per a l’elecció en matèria de reproducció.
4. Sentits, Imaginació i Pensament. Poder fer servir els sentits, la imaginació, el pensament i el raonament, i fer-ho d'una manera "veritablement humana", d’una forma informada i cultivada per una educació adequada, que inclou (però que en cap cas estigui limitada a) l’alfabetització i la formació matemàtica i científica bàsica. Poder fer servir la imaginació i el pensament per a l’experimentació i producció d’obres i actes religiosos, literaris, musicals, o de mena semblant, segons la pròpia elecció. Poder utilitzar la pròpia ment en condicions protegides per les garanties de la llibertat d’expressió política i artística, i la llibertat de pràctica religiosa. Poder gaudir d’experiències plaents i evitar el dolor no beneficiós.
5. Emocions. Poder tenir un vincle afectiu a coses i persones fora de nosaltres mateixos; estimar els qui ens estimen i ens cuiden, plorar la seva absència; en general estimar, patir, sentir enyorança, gratitud i ira justificada. Que no es malmeti el nostre desenvolupament emocional per la por i l'ansietat. (Defensar aquesta capacitat significa defensar alhora certes formes d'associació humana que es poden demostrar com a crucials en el seu desenvolupament).
6. Raó pràctica. Ser capaç de formar-se una concepció del bé i de reflexionar críticament sobre la planificació de la pròpia vida. (Aquesta capacitat implica la protecció de la llibertat de consciència i de pràctica religiosa).
7. Afiliació.
7.1. Ser capaç de viure amb i per als altres i apropar-s'hi, reconèixer i mostrar interès per altres éssers humans, participar en formes diverses d'interacció social; ser capaços d’imaginar la situació d'un altre. (Protegir aquesta capacitat vol dir protegir les institucions que constitueixen i alimenten aquestes formes d'afiliació, i també protegir la llibertat de reunió i d’expressió política).
7.2. Disposar de les bases socials necessàries per no sentir humiliació i sí, en canvi, respecte per nosaltres mateixos; poder ser tractat com un ésser digne el valor del qual és igual al dels altres. Això implica introduir disposicions que combatin la discriminació per motius de raça,sexe, orientació sexual, ètnia, casta, religió, origen nacional.
8. Altres espècies. Poder viure una relació pròxima i respectuosa amb preocupació amb els animals, les plantes i el món natural.
9. Jugar. Poder riure, jugar i gaudir d'activitats recreatives.
10. Control sobre l’entorn.
10.1. Polític. Poder participar de forma efectiva en les decisions polítiques que governen la nostra vida; tenir el dret de participació política i a la protecció de la llibertat d’expressió i associació.
10.2. Material. Poder tenir propietats (tant béns mobles com immobles) i tenir drets de propietat en igualtat de condicions amb els altres; tenir dret a buscar feina en igualtat de condicions amb els altres; estar protegits legalment contra registres i detencions que no tinguin la deguda autorització judicial. En l’entorn laboral, poder treballar com a humà, exercitant la raó pràctica i mantenint relacions valuoses i positives de reconeixement mutu amb altres treballadors.
1r problema: Un país pot obtenir un promig o un total d’utilitat molt elevat si a molts habitants dels seus habitants els va força bé, tot i que unes poques persones situades en el fons de l’escala social estiguin patint considerablement. De fet, aquest enfocament justifica fins i tot que s’infringeixi una vida de misèria i patiment a una classe marginada, sempre i quan aquesta estratègia serveixi per augmentar el nivell de satisfacció mitjà. (capítol 3, 72-73).
2n problema: El terme “satisfacció”, com el de “plaer”, suggereix unicitat i commensurabilitat. Pensem, si no, en la satisfacció que sentim quan mengem un bon àpat. ¿Com podem comparar aquest plaer amb el que obtenim ajudant a un amic que ens necessita, o educant a un nen, o escoltant una profunda peça musical? (...) Només aquesta idea sembla ridícula de per si. Normalment, no fem aquest tipus de comparacions: pensem que la vida compté plaers (o satisfaccions) de moltes classes diferents. (capítol 3, 73).
3r problema: Sobre la mal·leabilitat social de les preferències i les satisfaccions. Les preferències no són innates i perennes, responen a les condicions socials. Quan la societat ha posat certes coses fora de l’abast d’algunes persones, aquestes normalment aprenen a no voler aquestes coses, formen el que Elster i Sen anomenen preferències adaptatives (...) els enfocaments utilitaristes solen reforçar l’statu quo, que pot ser, alhora, molt injust. (capítol 3, 75).
4t problema: l’enfocament utilitarista menysprea la llibertat. Aquesta pot ser valorada com un mitjà per a l’obtenció de satisfacció i, en aquest aspecte, utilitaristes i teòrics de les capacitats poden coincidir, ja que nosaltres també posem èmfasi amb la importància instrumental de la llibertat. Però la llibertat d’escollir i actuar és un fi a més d’un mitjà, i aquest és un aspecte que l’enfocament utilitarista convencional no pot captar. Existeix una gran diferència entre una política pública orientada a cuidar de les persones i altra que pretengui respectar i protegir la llibertat d’elecció. (capítol 3, 77).