1.1. Què és la filosofia?
Per comprendre què és la filosofia podem recórrer al significat etimològic de la paraula philosophia que van inventar els grecs. Significa literalment 'amor a la saviesa' entenent per saviesa un tipus de coneixement tant teòric com pràctic.
Aquell que es dedica a la filosofia, el filòsof —per distingir-se del savi (sophos) que és qui ja posseeix la saviesa—, es declara amant del saber. Té una actitud de contenció i mesura, i considera sempre que només es troba en el camí d'arribar a la veritat.
L'activitat que porta a terme, el fet de filosofar, consisteix bàsicament a dur a terme d'una manera radical i singular una activitat que la resta dels éssers humans també fan quotidianament: pensar.
1.2. Pensar per explicar, comprendre i actuar
Quin és l'objecte de filosofar? Filosofar significa "pensar sobre la realitat que ens envolta i sobre nosaltres mateixos”: la nostra relació amb els altres, el que som, el que sentim, el que pensem (les idees que posseïm sobre les coses —les nostres creences-) i el que fem (l'acció humana) com a individus i també com a grup, societat o cultura.
Per què filosofem? En l'origen d'aquest filosofar trobem dos elements principals:
D'una banda, la indefinició del món i de la pròpia vida humana. L'absència d'instints ha creat en l'ésser humà un nou tipus de consciència del món i de si mateix. Per ell no solament existeix allò que li pot treure la gana o la set, que el pot fer sentir-se segur, descansar o reproduir-se. Les coses per a l'ésser humà apareixen com alguna cosa més que meres eines al servei de les seves necessitats biològiques. És aquesta indefinició de les coses la que el porta a preguntar-se el perquè d'aquestes coses, més enllà del seu valor merament utilitari. A partir de la pregunta sobre el sentit de les coses i sobre els esdeveniments, neix la filosofia i altres tipus d'explicacions de la realitat que descriurem en el punt següent.
D'altra banda, en la possibilitat de filosofar es troba un altre tret específic de l'ésser humà, la seva racionalitat sustentada en la capacitat de pensar de manera abstracta a través d'un llenguatge articulat.
Així doncs, què representa l'activitat filosòfica per a la vida humana? El fet de filosofar ens permet —davant l'original indefinició del món i de la nostra vida— explicar-nos i comprendre'ns a nosaltres mateixos i entendre la realitat que ens envolta, millorar la nostra acció (en reflexionar sobre el que som i el que són les coses) i explorar les nostres possibilitats personals i existencials.
1.3. Les eines del pensament filosòfic: sentits, raó i llenguatge
El pensament mític: mite i religió
Per respondre a la pregunta sobre el sentit de les coses, els primers humans i les primeres cultures van utilitzar un model d'explicació mític. Es corresponen amb aquest model explicatiu les diverses tradicions de pensament mític (mitologia grega, nòrdica, celta, maia, etc.) i les diferents religions (cristianisme, islam, hinduisme, etc.).
Com s'elabora aquest tipus de pensament? Els mites estan formats per un conjunt de narracions fruit de la inspiració poètica que s'han conformat amb el transcurs del temps i es mantenen per tradició. Les religions es basen en uns textos sagrats elaborats pels profetes, homes escollits per Déu per comunicar-los la veritat de les coses (revelació). Vegem un exemple de la mitologia grega:
«En primer lloc va existir el Caos. Després Gea, la d'ampli pit, seu sempre segura de tots els immortals que habiten el nevat cim de l'Olimp. En el Jons de la terra d'amples camins va existir el tenebrós Tàrtar. Finalment, Eros, el més bell entre els déus immortals, que afluixa els membres i captiva de tots els déus i tots els homes el cor i la sensata voluntat en els seus pits.
Del Caos van sorgir Èreb i la negra Nit. De la Nit, al seu torn, van néixer l'Èter i el Dia, als quals va infantar prenyada en contacte amorós amb Èreb. Gea va infantar primer l'estelat Urà amb les seves mateixes proporcions, perquè la contingués per tot arreu i pogués ser així seu segura per als feliços déus. També va donar a llum les grans Muntanyes, deliciosa residència de deesses, les Nimfes que habiten als boscosos monts. Ella igualment va parir l'estèril pèlag d'agitades ones, el Pontus, sense intervenir en el grat comerç».
Hesíode, Teogonia
Quines característiques té aquest model d'explicació?
En primer lloc, està dominat per la presència d'allò sobrenatural. En els mites, els elements de la naturalesa apareixen divinitzats i personificats. En les religions la divinitat, que és la causa última del món, intervé de forma activa —i de vegades constant— en la naturalesa i la vida humana (providència).
En segon lloc, per explicar els fets segueix el mateix esquema del que farien ús per explicar el comportament humà o les relacions entre les persones (model antropomòrfic).
En tercer lloc, hi ha la possibilitat de canviar el curs dels esdeveniments a través de la nostra capacitat per incidir en la voluntat dels déus mitjançant un conjunt de ritus o cerimònies (model màgic).
En quart lloc, el funcionament de la naturalesa no segueix un ordre estable i predictible ja que pot ser alterat per la intervenció de la divinitat (providència) i es concep com la conducta humana, que pot ser variable i capritxosa. Aquest ordre atzarós i irregular es coneix amb el nom d'arbitrarietat.
En darrer lloc, l'assentiment i la creença en aquests tipus d'explicacions —ja siguin les dels relats mítics o les dels textos sagrats— es basa en un sentiment irracional, la fe. Creure que les seves afirmacions són realment la veritat revelada per Déu les converteix en veritats inqüestionables (dogmatisme).
El pensament racional: filosofia i ciència
Però hi va haver un temps en què alguns éssers humans crítics amb aquesta manera d'explicar les coses, simplista i incontrastable, van iniciar un nou model basant-se en allò que ens distingeix de la resta dels animals: la nostra racionalitat. És d'aquesta manera com sorgeix el pensament racional del qual formen part la filosofia i la ciència.
Com s'elabora aquest tipus pensament? A partir de la indagació racional, en la qual els sentits, la raó i el llenguatge són les eines amb què treballem. Prenem en consideració les dades que ens proporcionen els sentits. La nostra raó i les diverses operacions de la nostra ment ens permeten analitzar i interpretar aquestes dades d'acord amb els coneixements previs de què disposem —mai no partim d'un desconeixement absolut- per poder proposar una explicació. Però ens queda un dels elements sense el qual tot això és impossible, aquest és el llenguatge. A través de les paraules representem en la ment les diverses idees que es corresponen amb aquestes dades o grups de dades (per exemple, respectivament blanc i cavall). Sense el llenguatge seria impossible passar de les dades sensibles —que ens informen d'allò concret i singular, per exemple cada una de les característiques d'aquest llibre que estic llegint ara—, a les teories que elaborem per explicar-nos les coses —que estan formades per conceptes abstractes i tenen un abast universal, per exemple, «Els llibres de filosofia són desconcertants».
Quines característiques té aquest model d'explicació?
En primer lloc, en aquest no hi ha res que no sigui naturalesa, la referència a tot element sobrenatural no té sentit ja que ens situaria en un territori que aniria més enllà de les dades que ens ofereixen els sentits i, per tant, incontrastable.
En segon lloc, per explicar els fets elabora teories que interrelacionen entre si conceptes abstractes que apareixen vinculats a realitats observables o entitats teòriques definides de manera rigorosa i precisa.
En tercer lloc, aquestes teories parteixen del supòsit que en el curs dels esdeveniments de la naturalesa existeix una regularitat inalterable. Aquest ordre, que és així i no pot ser d'una altra manera, rep el nom de necessitat.
Per acabar, les seves explicacions es presenten com un saber justificat a partir d'arguments racionals i/o proves empíriques però sempre amb un caràcter provisional i revisable, obert al judici crític de qualsevol altra persona. No es descarta que nosaltres mateixos o d'altres puguem detectar una errada en l'anàlisi o la interpretació de les dades dels sentits, en el raonament a partir del qual s'ha elaborat la teoria o en el llenguatge amb el qual s'ha construït.
Si els comparem, podem observar que el pensament racional és un model d'explicació de la realitat que és superior al del pensament mític. En posar en joc les nostres facultats superiors i específiques per intentar respondre a la pregunta pel sentit de les coses, ens proporciona un coneixement més fonamentat, elaborat i contrastable, per tant, més eficaç per a la nostra relació amb el món i la vida. A més, l'hem pogut anar ampliant i millorant al llarg de la història, en un procés obert que encara continua, amb les diverses aportacions que les diferents civilitzacions i cultures han fet.
1.4. L'actitud filosòfica
La reflexió filosòfica no és només una activitat que consisteixi a pensar amb les eines que hem descrit abans, sinó que és també una actitud, una manera específica de pensar, de situar-se davant el coneixement i les coses. En què consisteix l'actitud filosòfica?
Ser crítics amb el saber comú
Un tret de la història de la filosofia ha estat l'inconformisme amb les idees preestablertes, amb allò que s'anomena el saber comú: el conjunt d'idees que hem rebut a través de l’educació sobre les coses i la vida.
El saber comú és un tipus de coneixement assumit acríticament des de la infantesa que és ple de llocs comuns, tòpics, prejudicis i simplificacions. Aquest conjunt d'idees que són mitges veritats quan no són totalment falses, a vegades poden ser suficients per guiar la nostra acció i per situar-nos davant realitats complexes o que no coneixem de primera mà. Però en la mesura que no es corresponen amb la realitat, poden tenir efectes negatius sobre la nostra acció, els nostres judicis i les nostres decisions.
L'actitud filosòfica consisteix a sotmetre a anàlisi aquestes idees i a fer-ne una crítica per desfer-nos-en i assolir un coneixement que s'apropi més a allò que són les coses. La raó d'aquesta manera de fer no és només un simple anhel de veritat sinó la consciència que d'això depèn que les nostres decisions en la vida i la nostra relació amb els altres siguin millors.
Relacionar-nos amb els altres a través dels prejudicis i les simplificacions ens portarà a una relació injusta amb ells i probablement conflictiva perquè a ningú no li agrada que el tractin així, que es projectin sobre ell o ella un conjunt d'idees falses i estereotipades.
Estar oberts al diàleg i ser constructius
Un segon tret característic dels filòsofs és l'actitud dialogant. La pròpia reflexió filosòfica és un diàleg interior on un mateix posa a prova les idees que té, la seva validesa, i les contrasta amb noves idees, experiències o dades que coneix. Sòcrates (470-399 aC), un dels principals filòsofs de l'antiguitat grega, és qui pren el diàleg com a l'eina d'aprenentatge de la filosofia per excel·lència. Però, què és el diàleg? El diàleg és un intercanvi d'idees. Per tal que aquest intercanvi sigui efectiu és necessari, d'una banda, saber escoltar el nostre interlocutor respectuosament, i de l'altra, ordenar les nostres idees i saber exposar-les amb correcció.
El diàleg és la base del debat filosòfic on un grup de persones exposen ordenadament les idees que tenen pel que fa a un tema i els arguments en els quals les fonamenten. El fi últim és el contrast d'idees per trobar quina és la millor, la que apareix justificada amb més solidesa, la més consistent.
En el debat filosòfic posem a prova les nostres idees i arguments contrastant-los amb els dels altres però per mantenir una actitud filosòfica hem de ser sempre crítics, constructius i no dogmàtics. Hem de ser nosaltres els primers a reconèixer els nostres errors i hem d'estar disposats a canviar d'idees quan en trobem altres de millors. L'objectiu no és vèncer, destruir el contrari, demostrar que tenim la raó, sinó investigar el valor de les nostres idees i intentar millorar-les. Els nostres interlocutors no són l'enemic a abatre sinó els que ens ajuden a perfeccionar el nostre coneixement en una tasca que és col·laborativa, en un aprenentatge que és compartit.
Qüestionar el que sembla evident i formular noves preguntes
Per acabar, uns altres trets distintius de l'actitud filosòfica i del seu inconformisme davant les veritats establertes és mirar de trobar nous punts de vista sobre les coses, de suscitar dubtes sobre allò que sembla evident i de formular noves preguntes.
Al llarg de la història de la filosofia podem observar tot un munt de respostes possibles a les preguntes que l'ésser humà es formula en tots els àmbits teòrics i pràctics. Però moltes vegades són més interessants les preguntes formulades que les respostes. Perquè en qüestionar les idees existents s’obren nous territoris de reflexió que fan avançar el coneixement humà.
«El filòsof, doncs, no pensa en coses diferents a aquelles en les quals pensen la majoria de mortals, sinó que, pensant en les mateixes coses, ho fa d'una altra manera.
De quina manera, es preguntarà de seguida qualsevol lector. Amb el que podríem anomenar radicalitat filosòfica, és a dir, esforçant-se per anar fins al límit mateix d'allò que estem en condicions de pensar. [...] El contingut d'aquest fet de pensar a què s'aplica el filòsof consisteix a sospitar de manera permanent del que donem per descomptat, d'allò que no posem en qüestió perquè amb prou feines aconseguim percebre-ho, és a dir, a visualitzar com a idea perquè s'ha mimetitzat amb el que és real en mutar a creença i, per tant, ens resulta impossible de sotmetre a crítica. [...]
Per formular-ho d'una manera una mica rotunda, el filòsof inicia el seu camí quan la resta abandona, cosa que gairebé sempre fa amb un argument del tipus “fins aquí podíem arribar”. Doncs bé, és quan els altres es retiren, creient-se carregats de raó —tot i que només porten tòpics a la motxilla— i deixant anar com a frase de comiat un tan solemne com pretensiós “apaga i vámonos” (...J quan el filòsof encén la seva modesta llàntia i es posa a pensar sobre allò que la resta voldria condemnar a la foscor de l'impensable».
Manuel Cruz: Hay quien piensa y no le pagan (El País, 2 Opinións, 18/5/2013, text traduït i adaptat)
2.1. Els inicis de la reflexió filosòfica
El naixement de la reflexió filosòfica
On, quan i per què va sorgir la filosofia a Occident? La filosofia va néixer al segle VI aC a la Grècia antiga al mateix temps que la polis (ciutat-estat grega) i en paral·lel al pensament democràtic. El nou model d'organització política i de govern basat en pressupòsits racionals va produir un canvi de mentalitat. Les narracions que proporcionava la tradició del pensament mític per comprendre els diversos àmbits de la vida humana i el món es van trobar insuficients. La raó —que s'havia demostrat eficaç per ordenar el nou espai polític de la polis— s'utilitzà per intentar trobar una explicació dels fenòmens naturals, l'origen i la formació del cosmos. És el que s'anomena el pas del mite al logos (terme grec que significa “raonament").
La pregunta per la natura (physis)
Per tant, els primers filòsofs —anomenats filòsofs de la natura— van iniciar la seva reflexió filosòfica centrats en la investigació de la naturalesa (physis). Podem afirmar que eren a la vegada filòsofs i científics perquè en aquella època aquests dos tipus de pensament racional no s'havien diferenciat encara.
Investigant la naturalesa de les coses va sorgir la pregunta per l'arjé o principi del qual procedeixen totes les coses. Els diversos filòsofs van elaborar teories successives amb les quals intentaven establir les seves possibles característiques, és a dir, els atributs de l'ésser (“d'allò que és”). En un inici, filòsofs com ara Tales de Milet (630-546 aC) o Anaxímenes (585-524 aC) el consideraven únic (monisme) i material (materialisme), i l'identificaren amb algun dels elements naturals: l'aigua i l'aire, respectivament.
Encara que els filòsofs van començar a raonar sobre la natura, a poc a poc el seu propi discurs començà a ser també objecte de reflexió filosòfica. La filosofia es va fer més abstracta i va iniciar un camí en el qual es formulà la pregunta per les condicions de la racionalitat. Així es preguntaren sobre el que es pot dir i el que es pot pensar sense incórrer en paradoxes o contradiccions.
Heràclit (544-484 aC) va descriure la realitat que ens mostren els sentits com un continu esdevenir i plantejà el problema d'explicar la intel·ligibilitat d'alguna cosa que està en canvi continu, que ara és d'una manera per deixar de ser-ho en el moment immediatament posterior.
Parmènides (540-470 aC), fent ús exclusiu de la raó, centrà la seva reflexió en l'ésser. Mentre intentava definir el que se'n pot dir o pensar, va establir les condicions de racionalitat, de coherència filosòfica. Parmènides va definir alguns principis i plantejà alguns problemes que tots els filòsofs posteriors van haver de respectar i afrontar.
En primer lloc, va establir que d'un únic principi no pot haver sorgit la pluralitat, per tant, a partir d'aquí els filòsofs defensaren que no hi ha un únic principi, sinó múltiples (pluralisme). En segon lloc, va deixar enunciats dos problemes fonamentals: com es pot explicar la pluralitat i el canvi en les coses? Els filòsofs immediatament posteriors ho explicaren dient que són el resultat de l'agregació i la desagregació dels múltiples elements que constitueixen els seus arjés. Un exemple d'aquesta filosofia pluralista posterior és l'atomisme de Demòcrit d'Abdera (460- 370 aC) que afirmà que les coses estan formades per combinats d'àtoms de diferent forma, ordre i posició.
«Al segle VI aC la més antiga escola filosòfica de Grècia, la de Milet, va seguir l'esquema evolutiu. La condició original de les coses era l'aigua o el vapor. La cosmogonia procedeix llavors a dir-nos com aquesta humitat primitiva es va condensar per formar l'escorça sòlida de la Terra i es va rarificar fins a produir l'aire que l'envolta i els llums celestials. A continuació, dins d'aquest ordre elemental, va advenir la vida al fang escalfat pel Sol. Aquesta tradició evolutiva va culminar amb Demòcrit, cap al final del segle V aC. [...] Per a Demòcrit, l'estat inicial de les coses era un caos de diminuts cossos sòlids, els quals es movien fora de tot càlcul, en totes les direccions d'un buit, anaven col·lisionant i formaven remolins en què sorgien mons ordenats d'acord amb una necessitat i amb un atzar als quals no guiava cap sentit».
F. M. Cornford: La filosofía no escrita [Ariel, p. 153]
La pregunta sobre l'ésser humà i la seva vida en societat: el gir antropològic
Al segle V aC, la ciutat d'Atenes es va convertir en la polis que reunia més poder polític i econòmic. Pericles (495-429 aC) va ampliar la democràcia a tots els que posseïen l'estatus de ciutadans i la convertí en la forma de govern dominada pel poder de la paraula. Reunits en assemblea a la plaça pública —l'àgora—, els ciutadans debatien els afers de la ciutat, se sentien implicats en la seva gestió i s'hi identificaven plenament. D'aquesta manera, la filosofia va fer un gir antropològic en passar de la investigació natural a la pregunta per l'ésser humà i la seva vida en societat (ètica i política).
En tots els àmbits del saber i de les arts, Atenes va atènyer el seu màxim esplendor cultural i es convertí en centre d'atracció per als intel·lectuals de totes les polis de Grècia. Aquests intel·lectuals nouvinguts, els anomenats sofistes, es van convertir en els primers professionals de l'ensenyament de la filosofia. Posseïdors d'un saber enciclopèdic, oferien aquells coneixements de caràcter humanístic i pràctic que necessitaven els ciutadans per poder intervenir en l’assemblea amb garanties d'èxit.
La pregunta sobre la societat en el món grec s'inicià amb el debat que es va establir entre els sofistes i Sòcrates sobre la naturalesa de les normes i els valors morals. En aquell temps, i per la vinculació que existia entre l'ètica i la política a la polis atenenca, això també afectà les normes polítiques.
Els sofistes, el més destacat dels quals va ser Protàgores (485-410 aC), defensaven que no hi ha valors universals (relativisme) i que les normes són una invenció humana resultat de l'acord entre les persones (convencionalisme). Sòcrates, oposat a aquestes idees, considerava que la conducta humana —pel que fa a la relació amb els altres— havia de ser regulada per valors de caràcter universal que s'havien de descobrir a través de la raó. Segons Sòcrates, qui desitgi obrar bé, ha de saber què és el bé (intel·lectualisme), cosa que és possible per a qualsevol que utilitzi rectament la seva raó (racionalisme). L'objectiu era, per tant, trobar una definició universalment vàlida del que és bo i just (i també de la resta de valors morals) que servís per guiar la nostra conducta moral i ens assegurés una convivència social harmoniosa. Poc després de Sòcrates, primer Plató (427-347 aC) i després Aristòtil (384-322 aC) van elaborar els dos primers grans sistemes filosòfics de l’antiguitat.
2.2. Reflexió filosòfica i investigació científica
Hem afirmat que la filosofia i la ciència són dues formes del pensament racional que en un principi formaven part d'un únic saber. En el punt 1.3 hem descrit què tenen en comú, però, en què es diferencien entre si?
L'especificitat del saber filosòfic
En primer lloc, es diferencien pel que fa a l'objecte i a la manera d'estudiar-lo. La ciència es diversifica en diferents ciències particulars cada una de les quals s'ocupa d'un aspecte de la realitat analitzat des d'una determinada perspectiva. Per exemple, hi ha diverses ciències que s'encarreguen de l'estudi de l'ésser humà: la medicina, la biologia, la sociologia, etc. Però cada una l'analitza des d'un vessant determinat: la salut, com a ésser viu, com a membre de la societat...
En canvi, la filosofia té un enfocament genèric, últim i radical. A partir d’una pregunta com: què és l'ésser i humà?, la filosofia s'informa de les aportacions de cada una de les ciències, reflexiona i busca una explicació que integri tots aquests coneixements i serveixi per formular nous interrogants sobre la naturalesa humana. Algunes d'aquestes noves preguntes serviran per inspirar noves línies d'investigació als científics. Aquí la filosofia i la ciència mostren una certa complementarietat.
En segon lloc, filosofia i ciència es diferencien en la seva finalitat última i aplicació pràctica. La finalitat última de la ciència és poder conèixer amb precisió el comportament dels fets per poder predir-los i poder intervenir en la naturalesa a través de la seva aplicació pràctica per mitjà de la tècnica i de la tecnologia. La filosofia, en canvi, es preocupa pel sentit de les coses i el desig de saber. L'aplicació del seu saber busca omplir de sentit la vida humana i aconseguir la felicitat. El fet que la reflexió filosòfica giri al voltant del sentit de les coses la situa en un terreny que va més enllà de l'abast la ciència. Hi ha qüestions que la ciència no pot resoldre com, per exemple: com hem de viure?, quin sentit té la vida humana?, etc. Si no volem una resposta dogmàtica i irracional com la que ens proporcionen els mites o les religions, hem d'acudir a la filosofia que ens dona una resposta racional, crítica i fonamentada.
«La filosofia sol preguntar principalment sobre qüestions que els científics (i per suposat la gent corrent) donen ja per suposades o evidents. Ho assenyala bé Thomas Nagel, actualment professor de filosofia en una universitat de Nova York: “La principal ocupació de la filosofia és qüestionar i aclarir algunes idees molt comunes que tots nosaltres fem servir cada dia sense pensar-hi gaire. Un historiador pot preguntar què va passar en aquell moment del passat, però un filòsof es preguntarà: Què és el temps? Un matemàtic pot investigar les relacions entre els nombres però un filòsof es preguntarà: Què és un nombre? Un físic es preguntarà: de què estan fets els àtoms o què explica la gravetat, però un filòsof es preguntarà: Com podem saber que hi ha alguna cosa fora de les nostres ments? Un psicòleg pot investigar com els nens aprenen un llenguatge, però un filòsof es preguntarà: Per què una paraula significa alguna cosa? Qualsevol pot preguntar-se si està malament colar-se al cinema sense pagar, però un filòsof es preguntarà: Per què una acció és bona o dolenta».
Fernando Savater, Las preguntas de la vida (Ariel, p. 21-22/ (text traduït)
En tercer lloc, filosofia i ciència es diferencien en el mètode i el mode de justificació de les seves teories. El mètode ens descriu els passos que hem de seguir per investigar i poder arribar a establir una teoria. El mode de justificació defineix una manera de comprovar la validesa d'aquesta teoria.
En la ciència, com veurem en el punt 2.3, hi ha un cert consens pel que fa al mètode (mètode hipotètic deductiu) i al mode de justificació de les teories (proves experimentals i contrastació empírica) que ha produït un gran acord quant a la validesa i l'acceptació d'aquestes teories per part de la comunitat científica. De la mateixa manera ha facilitat el progrés científic entès com a capacitat per poder explicar cada vegada més àmbits de la realitat (més nombre de fets i amb major precisió).
En la filosofia no existeix tal acord pel que fa al mètode. Al llarg de la història de la filosofia, els diferents filòsofs, escoles i corrents filosòfics han desenvolupat diverses maneres d'investigació i de reflexió filosòfica que es poden concebre com a complementàries. Quant al mode de justificació, la filosofia no exigeix proves empíriques —cosa que, de fet, moltes vegades seria difícil d'aportar atès el caràcter general i abstracte de les seves teories— sinó que, com a fonamentació d'aquestes teories, reclama l'aportació d'arguments racionals. Moltes vegades els mateixos filòsofs s'han queixat de la falta d'acord i progrés en la filosofia però també podem parlar d'aquest progrés sempre que sigui entès com una major profunditat en els plantejaments, la descoberta de nous aspectes per explicar o matisos en la comprensió última dels problemes filosòfics que, per la seva naturalesa radical, sempre resten en certa mesura oberts.
La filosofia com a racionalitat teòrica i pràctica
Però quins són els problemes dels quals s'ocupa la filosofia? La filosofia, com a saber crític, aspira a analitzar, fonamentar i argumentar els problemes últims de la realitat, i a fer-ho des d'un vessant tant teòric com pràctic. Per a cada un d'aquests problemes hi ha una disciplina filosòfica que se n'ocupa.
La filosofia, com a racionalitat teòrica, estudia la realitat, el coneixement i l'ésser humà:
· D'intentar investigar què és la realitat, quins elements la formen i quines característiques tenen, se n'ocupa la metafísica, la disciplina filosòfica que Aristòtil va denominar filosofia primera.
· Quan intentem analitzar què és conèixer, com podem conèixer, què podem conèixer?, ens situem en l'àmbit de la teoria del coneixement o gnoseologia.
· Si volem reflexionar sobre què és l'ésser humà, parlem d'antropologia.
La filosofia, com a racionalitat pràctica, estudia l'ésser humà en la seva vida en societat i l'acció humana:
· Quan intentem definir com hem d'actuar en la nostra relació amb els altres, què és la virtut, el bé o la felicitat, ens situem en l'àmbit de l'ètica.
· De reflexionar sobre com s'ha de organitzar i governar la societat, se n'ocupa la política.
· D'analitzar l'acció humana en els seus diversos vessants se n'ocupen diferents disciplines filosòfiques. En el tema 9 d'aquest curs n'analitzarem dues en concret, l'estètica: Què és l'experiència estètica? Què és una obra d'art?, etc., i la filosofia de la tècnica: Quina incidència té el desenvolupament tecnològic en la societat?
2.3. Pensament científic i pseudociències
Ens ocupem finalment de la ciència, el segon tipus de pensament racional del qual hem parlat. Descriurem els trets característics del pensament científic fent atenció especial al seu mètode d'investigació, el mètode hipotètic deductiu. A partir d'això farem una reflexió sobre el valor de les lleis científiques i el progrés de la ciència. Per acabar, diferenciarem allò que és ciència d'altres tipus de sabers que s’autoproclamen científics però que estan molt lluny de ser-ho realment, és el que s'anomenen pseudociències.
Trets característics del pensament científic
El pensament científic concep la realitat com un conjunt de fets. Els fets, que són les dades bàsiques de la ciència, han de ser definits i descrits de manera precisa i no ambigua. A tal fi haurem d'assenyalar les entitats implicades en cada fet, les seves propietats i les relacions que puguem observar entre aquestes.
Un dels supòsits bàsics de la ciència tradicional és que entre els fets hi ha un conjunt de relacions estables i uniformes que podem descobrir (principi de regularitat i uniformitat). Aquestes regularitats, que servirien per poder comprendre i explicar el funcionament de la realitat en els seus diversos àmbits, s'expressen en forma de lleis científiques. Un tret fonamental de la ciència a partir de la modernitat és expressar les seves lleis científiques a través de fórmules matemàtiques per aconseguir rigor i precisió.
Les lleis científiques s'integren, alhora, en conjunts teòrics més amplis que s'anomenen teories científiques, les quals inclouen principis generals sobre el funcionament d'un àmbit determinat de la realitat. Com a exemples de teories científiques tenim la mecànica de Newton o la genètica de Mendel. És d'aquesta manera com la ciència es configura com un cos organitzat i sistematitzat de coneixements sobre una determinada parcel·la de la realitat.
Si volem descriure com funciona cada una de les ciències el procediment seria el següent:
En primer lloc, ha de determinar el seu objecte (la parcel·la de la realitat de la qual s'ocuparà): el conjunt de fets que tracta de descriure i explicar. Per exemple, la física és la ciència que té per objecte d'estudi la matèria, l'energia, les seves propietats i interrelacions.
En segon lloc, ha de definir de manera precisa els elements que componen aquesta parcel·la de la realitat (categorització), és a dir, les entitats, propietats i relacions implicades.
En últim lloc, ha de buscar regularitats en les propietats i les relacions definides i buscar-ne altres de noves que ens permetin explicar els fets observats. Això s'aconsegueix a través del mètode científic.
El mètode científic
Un dels trets distintius del pensament científic que li dona prestigi i rigor com a mode de coneixement és el seu mètode. El mètode hipotètic deductiu és el propi de les ciències empíriques que són aquelles que estudien el funcionament de la naturalesa i de la societat. Les ciències formals, com la geometria o les matemàtiques, utilitzen el mètode axiomàtic deductiu que serveix per estudiar entitats abstractes inventades per l'ésser humà com, per exemple, els nombres o les figures geomètriques.
El mètode científic ens marca els passos que hem de seguir per poder elaborar el coneixement científic. Quins són aquests passos?
Problema a explicar. La investigació científica comença sempre amb problemes, fets que ens sorprenen i dels quals no tenim una explicació perquè entren en contradicció amb els coneixements previs que tenim de les coses.
Formulació de la hipòtesi. El desig de saber, de trobar una explicació correcta a aquest fet ens porta a formular una hipòtesi científica. La hipòtesi és un enunciat en el qual, per tal d'explicar el fet, suposem una determinada relació o regularitat entre les entitats implicades, les seves propietats o relacions. Tota hipòtesi —per poder ser considerada com a científica— ha de complir dues condicions. Primera: s'ha d'enunciar amb un llenguatge rigorós i precís (hi afegirem exactitud si la convertim en una fórmula matemàtica), segona: ha de ser contrastable empíricament, això significa que ha d'existir una manera a través de la qual puguem comprovar mitjançant l'experiència si aquesta hipòtesi és falsa o certa.
Comprovació de la hipòtesi. Per poder comprovar si la hipòtesi formulada pot proporcionar-nos una bona explicació del fet que volem comprendre, hem de dissenyar una prova experimental. Aquesta prova no es limita a la simple observació de les coses sinó que consisteix a construir una situació artificial en la qual tots els elements implicats estiguin sota el control de l'experimentador. Fent ús de la lògica, deduïm de la hipòtesi que hem suposat i del coneixement previ de les coses que tenim, una conseqüència, és a dir, un fet que hauria d'ocórrer en el cas que la nostra hipòtesi fos certa (predicció). Portem a terme l'experiment i observem si la predicció es compleix o no. Hi ha dues possibilitats:
a) Si la predicció no es compleix, direm que la nostra hipòtesi queda refutada. El raonament és el següent: si la hipòtesi fos certa, la predicció s'hauria de complir. Però la predicció no s'ha complert. Per tant, la hipòtesi és falsa.
b) Si la predicció es compleix, direm que la nostra hipòtesi queda corroborada provisionalment. No podem dir que és certa perquè és possible que s'hagi produït a causa d'una regularitat que no sigui exactament la que nosaltres hem suposat.
Fer ciència significa seguir dissenyant nous experiments per sotmetre la hipòtesi a noves proves cada vegada més dures i exigents. Si les resisteix, acabarà convertint-se en una llei científica. Com més testada estigui una llei, més corroborada estarà però mai no podrem dir que és certa. Al final acabarà sent refutada però en aquest moment haurem acumulat una gran quantitat de nova informació que ens possibilitarà formular una nova hipòtesi més complexa, elaborada i millor (que explicarà més fets o amb més exactitud).
Veritat i progrés científic
Habitualment veritable i demostrat científicament s'utilitzen com a sinònims però després de veure com funciona el mètode científic ens preguntem: quina relació té el coneixement científic amb la veritat?
Quin és el valor de les teories científiques? Descriuen realment com funciona la naturalesa? No. Solament podem concloure que qualsevol hipòtesi, llei o teoria científica és sempre només un saber provisional. S’elaboren teories sobre el funcionament de la naturalesa o de la societat que mai no perden el seu caràcter d'hipòtesi. Al llarg de la història de la ciència unes teories han estat abandonades i substituïdes per altres de millors i més potents. Mai no podem dir que són certes, només que són la millor explicació de què disposem en aquest moment i que, amb el temps, esperem de trobar-ne una que sigui encara millor. Els científics proposen les seves hipòtesis sobre el funcionament de la naturalesa, i la comunitat científica les posa a prova de manera crítica. Quan una teoria que havia estat considerada veritable es demostra falsa, no és un fracàs sinó l'oportunitat de fer seguir avançant la ciència a partir d'aprendre dels nostres errors.
«El coneixement, especialment el coneixement científic, progressa a través [...] d'anar assajant solucions per als nostres problemes, de conjectures. Aquestes conjectures són controlades per la crítica, és a dir, per intents de refutacions, entre els quals hi ha tests severament crítics. Aquestes conjectures poden sobreviure als tests, però mai no poden ser justificades categòricament: no poden ser establertes com indubtablement veritables, ni tan sols com a “probables” (en el sentit del càlcul de probabilitats). La crítica de les nostres conjectures és d'una importància decisiva: en posar de manifest els nostres errors, ens fa comprendre les dificultats del problema que tractem de resoldre. És així com arribem a adquirir un coneixement més profund del nostre problema i a estar en condicions de proposar solucions més madures: la mateixa refutació d'una teoria —és a dir, de l'assaig d'una possible solució seriosa per al nostre problema— és sempre un pas endavant que ens acosta a la veritat. I és aquesta la manera per la qual podem aprendre dels nostres errors».
K. R. Popper, El desarrollo del conocimiento científico, Prefacio (Paidós)
Però llavors, què significa que la ciència progressa? Doncs que la investigació científica ha permès elaborar teories cada vegada més explicatives i contrastades. El nombre de fets que la ciència és capaç de comprendre i explicar, així com l'exactitud de les nostres prediccions, han anat en constant augment i ampliant de manera formidable el coneixement humà del món natural i social. On més clarament podem veure els efectes d'aquest progrés és en l'aplicació pràctica de la ciència en forma de tècnica i tecnologia. Recordem que el pensament científic no només està orientat al desig de saber sinó que també té el desig de poder operar i intervenir sobre la naturalesa o la societat.
Ciència i pseudociències
Per acabar, ens ocupem d'altres tipus de sabers que quan volen posar-se en valor es reivindiquen com a científics però que realment no ho són. Aquests sabers es pretenen legitimar com a veritables emparant-se en una hipotètica capacitat per predir fets, operar i intervenir amb eficàcia sobre la realitat natural o humana com passa amb la ciència. Són el que s'anomena pseudociències. Algunes d'aquestes es corresponen amb maneres d'investigar la realitat prèvies a la constitució de la ciència moderna i es consideraven sabers tradicionals o ancestrals, com ara l'alquímia, l'astrologia i les actuals medicines alternatives com l'homeopatia o l'acupuntura. D'altres tenen relació amb el món esotèric, com ara la màgia, les ciències ocultes, la parapsicologia o les diverses tècniques d'endevinació (quiromància, oniromància, etc.).
Per què no es consideren ciències? Perquè no compleixen alguns dels estàndards que la comunitat científica ha consensuat quant a les condicions que ha de complir qualsevol tipus de saber per considerar-se científic. Les deficiències que mostren apareixen tant en el seu objecte d'estudi com en la seva categorització i en els procediments d'investigació que fan servir (mètode).
En primer lloc, el seu objecte d'estudi és problemàtic perquè se situa més enllà d'allò observable. Això posa en qüestió que puguem demostrar d'alguna manera que el conjunt de fets que volem descriure i explicar puguin tenir relació realment amb aquest objecte d'estudi (la causa d'aquests fets podria ser una altra i no la que nosaltres hem suposat).
En segon lloc, hi ha una manca de rigor i de precisió en el llenguatge en la definició de les entitats, les propietats o les relacions definides (en la categorització). Algunes d'aquestes tornen a fer referència a aspectes no observables i, per tant, no contrastables empíricament. Això fa problemàtica la seva realitat i és impossible establir un procediment per comprovar les possibles regularitats que hi hagi.
Finalment, tenen en comú una aplicació confusa i incompleta del mètode. Tot procediment científic ha de fer referència a fets que puguin ser comprovables per observació o produïts mitjançant experiments que, excepte en casos excepcionals, han de poder tornar-se a fer. Aquesta és la manera com la comunitat científica pot controlar —de forma objectiva— la correcció i la validesa del treball dels científics que desenvolupen línies d'investigació en cada una de les ciències. Les deficiències que, en aquests aspectes, mostren les pseudociències posen en qüestió la validesa dels resultats dels seus processos d'investigació i, per tant, de les seves teories.
«Però es creu amb més força encara en els vells mites pagans del destí, de la fortuna, i tres mil anys després dels caldeus, s'invoca el poder dels astres “que regeixen, amb una voluntat inflexible, tot l'univers”. Tot i saber que aquestes creences són incompatibles amb l'esperit científic, els ciutadans, intimidats pels riscos dels nous temps, s'adhereixen a raonaments absolutament il·lògics, a supersticions abracadabrants.
Desafien d'aquesta manera, fins i tot sense confessar-ho, els criteris d'una racionalitat cientificotecnològica que no sempre dona resposta a les seves obsessions immediates (atur, sida, sang contaminada, vaques boges, càncer, soledat, inseguretat, etc.). Havent erigit com a emblema de les societats liberals l'eslògan “que guanyi el millor”, cadascú busca demostrar-se a si mateix, més enllà de les contingències socials objectives, que pot ser un guanyador, un triomfador. I això per mitjà dels jocs d'atzar».
Ignacio Ramonet, Un mundo sin rumbo. Crisis de fin de siglo (Ed. Debate)